dilluns, 8 de juny de 2015

Aqua-poemes



D'entre alguns dels treballs que faig amb aquarel·la a vegades em trobo amb una actitud o més didàctica o més de recerca o més resolutiva. Així ha estat sobretot durant l'any passat i els resultats són diversos en aquest mateix sentit.

La voluntat és trobar un camí amb un llenguatge que apareixi com a resposta i eina del que necessites explicar. Sovint sento que quelcom, com escriure, no ha de costar si hi ha alguna cosa a explicar i saps de quina manera vols dir-ho.

Entre tot això vaig estar provant d'introduïr text, en aquest cas poemes o fragments d'aquests, a algunes d'aquestes aquarel·les. Va ser així per acostar-me a la poesia, brindar-me l'oportunitat de fer una recerca entre autors propers dels que poder estirar del fil i buscar idees properes o per descobrir als treballs que havia fet jo.




Del vaixell de les veles de zèfir ara
arriba una veu:                                                      
  
                                                          -  Mariner mariner
                                                             si pren vol la gavina
                                                             allunya't del rocam
                                                             que el vaixell de les veles de zèfir
                                                             bell corsari
                                                                                  se'n va.

                                                                                  fragment de "Posta" de L'irradiador del
                                                                                  port i les gavines de Joan Salvat Papasseït (1921)






Dellà en la duresa
del seu fluir, la vida et fa senyals
de l'altra riba estant del torrent que voldries
                                               travessar a peu eixut

                                                                                      No pots, caldrà que et mullis,
                                               i potser moll i tot no sabràs mai
                                               quin designi t'espera

                                                                                          Llibre d'absències
                                                                                          Miquel Martí Pol






                                                         Debades plou en algun lloc remot.
                                                tot és suau i aquests instants que passa
                                                configurant records que no he viscut
                                                són uns instants d'intimitat extrema,
                                                densament plens de tot allò que vull
                                                     moments de vida il·limitada i clara.
                                                  
                                                          Debades plou. També debades xisclen
                                                els falciots ran de finestra i s'omple
                                                molt lentament el càntir de la tarda.

                                                                                    Miquel Martí Pol



 


                                                                Enyorança

                                                Llavores que miren dins el brancatge
                                                d'un arbre espès, tot verd, on gairebé
                                                no entra la llum dolça de la tarda
                                                         l'enyorança em ve.

                                                Hi ha dies que nostra ànima se'n vola
                                                al floc de núvol en el cel perdut; 
                                                hi ha dies que el camí de cada dia 
                                                             ens sembla inconegut. 

                                                  Nostra enyorança ve de quan no érem. 
                                                Quina incertesa al caminal on som! 
                                                Oh bla recés! Oh piadós misteri 
                                                             que la vida interromp

                                                                                          Josep Carner
                                                       d'"Enyorança" en L'oreig entre les canyes (1920)




D'aquest últim poema hi ha un article en aquest enllaç on entre diferents explicacions es centra en una versió posterior del mateix.

Al final de tot va ser una sorpresa com d'entre els poemes que anava trobant hi casaven idees amb les imatges que havia treballat. La veritat, vaig trobar-me llegint poesia d'una altra manera, amb una altra mode de percepció, m'hi vaig sentir molt més proper, la vaig sentir més interioritzada, el fet de manuscrire-la, de reseguir-la, em permetia un altre tempo de percepció. Quan pots connectar amb un treball així d'aquesta manera t'acompanya també una sensació d'agraïment.