Watercolor Landscape Session V

Com us he explicat en el post anterior, estic participant en el procés de selecció per una activitat promocional a la Rioja, aquesta vegada mentre us expliqui les sensacions o curiositats respecte l'aquarel·la que us presento, que es el que mica en mica vaig plantejant de fer, també m'extendré una mica en algunes curisotats sobre el que puguí viure en allí.

Pràcticament havia decidit fer un altre racó quan vaig prefrir fer aquest interior d'una plaça amb més referències al terra que no pas l'altre que només era asfalt, i si ja faig un plantejament prou sintèctic, si allò a sintetitzar és un terra d'asfalt, ja puc plegar, perque m'acabaré trobant que no hi posaré res. Per bé que al final vaig triar aquest que veieu.

La primera hora del matí a Tafalla era molt agradable, el Sol il·luminava donant bons contrasts i allò que el Sol acaronava esdevenia bon tema amb facilitat, però la sorpresa va ser que durant el matí aquell gran aliat va estar en dansa amb diverses boires tot el dia. Així que la llum ara era així, ara era aixà. Passa que la influència de veure les coses d'una manera i després veure-les d'una altra, tot i que hagis fet l'esboç de com ho tries pel que fa la llum, doncs no deixa de fer-te ballar la barretina.

Resultat, a mig matí ja ho volia engegar tot rodar, allò ja no sabia per on agafar-ho, el referent havia perdut tota estructura lumínica i per postres amb les hores, el Sol anava canviant tant de posició com el tema ho feia en conseqüència. En un moment així cal conservar la calma per no trobar-te comprometent un paper d'aquarel·la, on es pot llegir tot el que hi ha passat al llarg de la sessió. Així que recapacitant has d'entrar a valorar fins on s'ha arribat i ser conscient de que allò no està decidit i encara hi ha molt a dir. En casos així, on el referent és inestable, no ens queda altre solució que recòrrer al propi suport i a la pròpia obra per preguntar-li per on hem de tirar, i fer un exercici amb un plus d'introspecció i resoldre amb la més alta dignitat de la feina que anem a fer.

En aquests moments m'agrada sentir que allò que faig, que la naturalesa de les accións d'aquesta activitat serveixen com a plantejaments en altres àmbits de la vida. La idea que en trec aquí és que quan hi ha massa soroll a l'entorn, allò que t'impedeix de rebre correctament un missatge, allò que t'impedeix d'interpretar correctament una realitat, el que més convé és mirar-se dins d'un mateix, com tancant els ulls i deixant-se conduïr per nivells més intuïtius. I una mica per aquí van anar les coses, vaig entendre que el transcurs de l'obra no havia d'anar estrictament per la interpretació de la llum i vaig reorientar el plantejament.

És molt interessant en la pràctica habitual de l'exercici plàstic viure diferents tipus de moments en el treball. Vul dir: que l'obra necessariament no ha d'anar sempre rodada, sense moments d'incertesa, tot i que pot anar bé quan tot surt quadrat, la temporització de les accions i la linealitat de les solucions. Però sovint és en aquestes obres on apareix la incertesa on es fa més necessari que mai de trobar solucions plàstiques a les incognites sorgides. És aquell moment on l'obra no és res i la teva execució ha de ser prou per el "fer apareixer", concepte essencialment creatiu, portador d'artisticitat. El deixar de ser per ser com a concepte dinàmic i fugiser el qual sorteja qualsevol regla de tres. El que pugui passar a partir d'aquests plantejaments pot arribar a ser més afortunat o menys, però al meu entendre contindrà la llavor de la recerca i l'adaptabilitat necessaria, ja no d'una activitat plàstica, sinó de tot allò que ens envolta com a éssers.

Un dels recursos que més disfruto utilitzant i que em sorpren fins a quin punt puc utilitzar, és el d'enganxar papers en l'aquarel·la. Si ja és una activitat bastant comuna des de fa uns anys, en els àmbits de pintura al natural, quan això ho traslades a l'aquarel·la on el mateix suport ja és de paper, la plasticitat agafa un altre sentit. El nivell d'integració d'aquest collage em sembla d'una poètica especial. Haig de dir també que només en veig la punta i que sento que encara i ha molt fons per explorar en aquest tema, més que res pel que fa al que em correspon. És aquest recurs que vaig començar a utilitzar en aquesta aquarel·la i que me la va situar en un pla més de poètica de l'espai i on la gamma cromàtica va anar-se situant en consonància amb aquesta conceptualització.

Després de la visita a Tafalla i les converses que hi hagueren amb els vilatans i navarresos diversos voldria destacar algunes curiositats. D'una banda la bandera: aquesta estava formada per l'escut centrat sota una creu carlista (de borgonya) lila en fons blanc. En la Viquipèdia, la bandera de Tafalla ens la presenta amb la creu habitual carlista, és a dir vermella, però la que onejava a l'ajuntament era lila, a veure si algú m'ho explica un dia. Més curiositats, alguns escuts dels que hi havia als baixos de l'ajuntament penjats en les parets hi havia imatges de Sant Sebastià, com a patró del poble. Ja en sabem la relació del Sant amb la capital Guipuscoana, Donosti. Veiem que comparteixen Sant Protector, alguna explicació més hi haurà. I encara una altra curiositat que em va explicar un senyor amb el qual vam tenir una gran conversa. Ell em va parlar sobre el personatge que surt a l'escut de Tafalla amb una llança sota d'un castell, és l'anomenat Tubal, fill de Jàfet i net de Noé, sí el del diluvi. Qui m'ho explicava, un metge resident a Pamplona, aficionat i crític d'art, seguí dient-me que atribueixen la fundació de la ciutat a Tubal. En arribar a casa he estat llegint per sobre alguns articles de la Viquipèdia i enllaços diversos i sembla ser que aquesta és una llegenda antiga sobre la fundació del poble ibèric, com ja ell em comentava. Inclús en algún article explica que precisament el nom d'Iber pel riu Ebre vé del nom d'un fill seu com també el nom de Tarragona d'un altre fill anomenat Tarraho (referència de la viquipèdia en català), però tot això ja us ho deixo per vosaltres si voleu seguir investigant per la xarxa sobre aquest tema, que ja fa prou que us tinc aquí pendents. Deu ni do el suc històric que en va sortir.